LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Són les 4 de la matinada, sona el despertador, avui es el primer dia de vacances, vacances de Nadal. Ràpidament em vesteixo i, mig adormida, pujo al cotxe, en direcció a l’aeroport. Tots parlem sobre el temporal de neu a Europa, i discutim el si l’avió sortirà o no, tenim por de que per culpa de la boira, l’avió no s’enlairi.

Estem a la terminal, porta 11. El televisor de sobre la porta marca la destinació del vol i l’hora en que començaran a obrir portes. Queden tres quarts d’hora, però ja s’ha fet una fila de gent.

Busques un bon lloc per seure, al costat de la finestra preferiblement. L’avió s’enlaira i penses “he escollit un bon lloc”, però el nen que seu darrere et recorda que no et deixarà en pau durant tot el viatge. Comença pujant i baixant la finestreta, desprès donant patades al seient, i més tard a plorar.

La llumeta sobre el meu cap indica que s’han de cordar els cinturons, i l’hostessa diu que estem baixant, i que la temperatura és de -2·C, “puf quin fred”; des de la finestra es veu tot blanc, no es pot distingir entre els núvols i el terra.

Amb la quantitat d’abric que porto posat em dec haver engreixat 10kg. L’abric d’esquiar, els 2 jerseis que porto posats, la samarreta de màniga llarga que mai em poso, els leggins sota els pantalons, les botes, la bufanda i els guants nous, no em deixen caminar còmodament, però són calentons.

Agafem les maletes i ens dirigim a l’exterior de l’aeroport. Com que les carreteres estan congelades i plenes de neu, no ens poden venir a buscar, així que agafem l’autobús fins a l’estació. Un cop allà veiem un cotxe de color verd, el meu avi, que ha vingut a buscar-nos.

Ja puc veure la casa dels meus avis, i tanta neu que només penso en blanc. Ràpidament baixo del cotxe saludo a la meva àvia i sense perdre el temps començo a fer un ninot de neu, de total 1,5m.

Mentre el faig penso, aquestes vacances de Nadal han començat de la millor manera, amb part de la família, a Holanda i amb molta neu!

Kim